La gran qüestió que ens planteja Entretemps és la vergonya d'una vida fosca, el desengany, el dolor i l'acidesa de la pèrdua i la derrota, amb derivacions personals i també socials i històriques amb un domini encegador del llenguatge i la constatació que , a partir de cert moment, no es poden fer concessions edulcorades. El poeta ens ofereix versos durs i inoblidables que són un cop de maça sobre el cap del lector. Ara bé, Entretemps és igualment un llibre líric. I el món espiritual també esdevé una irrupció sobtada, talment una apocatàstasi que ens fornirà un món nou. I, tanmateix, aquest pelegrinatge també assoleix moments de repòs i de serena bellesa. Entretemps és el vers que no cerca la complaença immediata del lector i que esdevé una interrogació profunda sobre la humanitat, les passions i les experiències terribles, al final de les quals sempre és possible veure una mica de llum que il·lumina una mar de cobalt, antiga com els desigs i les desficis ancestrals.
