L'enxandallament del món és una crònica desenganyada de la fi de l'espècie. Posant el microscopi en la llengua, però també en altres aspectes de l'activitat humana, retrata a partir de peces breus la inexorable decadència de la humanitat cap a la vulgaritat i la ignorància. Amb el poble català com a dramàtic cas exemplar.
Tal com va advertir Alessandro Baricco ja fa vint anys a Els bàrbars, la civilització post-capitalista ha esgotat no solament els recursos de la terra, sinó també els seus, començant pels lingüístics: reducció de vocabulari, banalització dels significats, perversió de les formes, turistificació dels usos... I així és com la llengua catalana s'ha convertit en un abocador.
La dràstica davallada de la varietat lingüística del planeta (en només un segle passarem de sis mil idiomes a pocs centenars) és una metàfora transparent del canvi d'era. Potser la terra sobreviurà al canvi climàtic, però el que és segur és que els éssers humans no sobreviurem a la nostra degeneració.
