«Però ell se'm va avançar. De manera insospitada i desconcertant, aquell americà d'aspecte atlètic i gairebé juvenil malgrat la seva maduresa consolidada, que, pel seu aspecte, poca cosa semblava compartir amb els meus col·legues d'aules i ofici, que mantenia la meva mà en la seva mentre em mirava amb els seus ulls clars, va arrencar en la meva pròpia llengua i, amb un castellà rotund, em va deixar descol·locada. La Rebecca ja m'ha parlat de la teva presència a Santa Cecilia, estimada Blanca, de la teva missió de rescat del llegat del nostre vell professor. Ja tenia ganes de conèixe't, perquè en aquests remots paratges no abunden les dames boniques de règia estirp espanyola. No vaig poder evitar posar-me a riure».