En aquests poemes, Raimon Arola (Tarragona, 1956) proposa arribar als límits del pensament tradicional per deixar fluir les paraules a fi que manifestin la raó poètica, ja que en ella hi ha allò que és propi de l'home. Així, a part del fet estètic, la poesia, per a Arola, és l'eina mitjançant la qual es pot desenvolupar la profunditat de l'experiència d'existir. Amb relació a la poesia d'Arola, Teresa Costa-Gramunt escriu: "En aquest sentit, en aquest poemari podem llegir". Segons l'autor, doncs, en cadascun de nosaltres rau, oculta, una semença, des d'on ha de germinar la vida espiritual completa: l'única llum. La proposta de Raimon Arola pot semblar agosarada i al límit de l'absurd, però la seva tasca docent durant gairebé quaranta anys a la Universitat de Barcelona i els diferents assaigs que ha escrit avalen la seva reflexió a partir de la creació poètica.
