A mitjan anys 80 Pius Pujades torna a
Adri i es troba ben sol davant un antic
món que havia sigut el seu paradís.
Lemoció el traeix. Pensa en les anades
a Canet, que té ben documentades a la
memòria dinars a la Sala, excursió al
Puig, intent de filmació de Laigua de
tots als gorgs de la Font de la Torre.
Rescata en els replecs del cervell el fet
dhaver estrenat la carretera que va des del
campanar de Canet al campanar dAdri
i també troba una anada a peu, amb lavi
Esteve, per la festa major, quan potser
tenia tretze o catorze anys.
En el retorn a Adri veu lhostal
tancat, i potser aquesta circumstància
explica moltes coses. Els mesos que
van seguir la seva visita al poble es va
dedicar a anar posant negre sobre blanc
en uns quants papers tot aquell món que
havia retrobat al cap dels anys. Intenta
arrapar-se als instants miraculosos que
havia viscut, fixar-los, tornar-los a fer
seus. I és així com de mica en mica va
pintant aquells paisatges de la seva ment:
recreant situacions, relacionant les cares,
fent encaixar els noms i les paraules que
brollaven, que havien brollat, sovint sense
gaire sentit, durant els minuts daquell
esclat de lucidesa. El tèrbol remolí de
pensaments confusos, de sentiments, de
gestos, de situacions que havia tingut per
uns instants al seu davant només el podia
explicar si en feia una tria sistemàtica, una
ordenació, una classificació metòdica.