"La resistència implica que la batalla si és que n'hi ha hagut cap ja ha estat perduda i només queda intentar resistir desesperadament davant l'enorme poder que atribuïm a l'altre bàndol. La defensa, en canvi, dona a entendre que encara hi ha alguna cosa de la nostra banda que posseïm, que valorem, que apreciem i, per tant, val la pena lluitar per conservar-la". Aquesta obra de Kristin Ross és un diàleg entre tres temps: les comunes de 1789 i de 1871 en les quals va ser decisiva la transformació espacial i quotidiana per part del proletariat, les lluites de les dècades de 1960 i 1970 en unes relacions espaciotemporals ja dominades pel capitalisme mundialitzat, i les lluites contemporànies en les quals la disputa pel territori davant la voracitat extractiva global és ineludible. Ross, una de les millors i més lúcides coneixedores de la Comuna de París, entronca el pensament antiproductivista de Henry Lefebvre o Maria Mies amb les lluites dels pagesos japonesos de Sanrizuka, l'organització de l'autodefensa de les Panteres Negres o l'autoorganització zadista a França, per a apuntar una hipòtesi sobre la relació entre comunitat, vida quotidiana i territori en els conflictes actuals. La restitució i la defensa de la terra, l'apropiació dels mitjans de subsistència i producció, la composició d'aliances entre subjectes diferents i la reconfiguració del temps davant del temps del capital, apareixen aquí com a eixos d'una tipologia de lluites en les quals el local juga un paper fonamental: «Lluitar per un indret no és el mateix que lluitar per una idea. Les demandes, les prioritats i les aspiracions específiques d'un espai generen una situació política que convida a una decisió existencial clara».