Labraçada que et salva del precipici i la que et deixa caure, labraçada que és coixí o armadura i la que és fredor i desesperança. Labraçada que no vas poder fer i la que thauries pogut estalviar. Aquestes i tantes altres abraçades passegen dins de poemes que parlen dun món caòtic on es barregen lamor, la paternitat, la melangia, les lluites o els somnis. Un món que Roc Casagran ens convida a abraçar amb una abraçada càlida i acollidora, tendra i juganera.
